Les fires i els mercats professionals de música dels Països Catalans van tancar el 2025 amb dades positives. Augmenten els pressupostos, creix un 13% el nombre de professionals acreditats i l’assistència de públic s’incrementa un 26%. Alhora, es redueix un 36% el volum d’activitats professionals i la programació artística es manté pràcticament estable. Les xifres, extretes de l’Anuari de la Música, coeditat per l’Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC) i el Grup Enderrock, apunten cap a un canvi de tendència: créixer no necessàriament vol dir fer més, sinó fer-ho millor. Potser també vol dir recordar per què fem el que fem i què volem fer possible amb cada actuació, cada trobada i cada nova oportunitat.
En un context en què la música en viu tendeix a la festivalització i en què els grans esdeveniments concentren bona part de l’atenció mediàtica i dels recursos, les fires reivindiquem una funció que va molt més enllà de l’exhibició. Són espais on descobrir allò que encara no coneixem, on una proposta pot trobar algú que hi cregui, on una conversa aparentment petita pot obrir una porta inesperada. Són llocs de trobada entre artistes, programadors, mànagers i professionals que comparteixen una mateixa intuïció: que la música necessita espais on ser escoltada, reconeguda i projectada. És aquí on comencen moltes trajectòries, on les idees prenen forma i on es poden començar a dibuixar els camins de l’escena musical del futur.
La reducció de les activitats professionals pot ser una oportunitat per aturar-nos i repensar què és realment important. Menys reunions, però més significatives; menys presses, però més temps per escoltar, conversar i establir vincles; menys obsessió per acumular xifres, però més atenció a allò que passa quan dues persones es troben i decideixen fer alguna cosa juntes. Perquè darrere de cada acreditació hi ha algú que busca una oportunitat, darrere de cada actuació hi ha hores de feina, assajos, incerteses i il·lusions, i darrere de cada projecte emergent hi ha la possibilitat que alguna cosa nova transformi la manera com escoltem i vivim la música. El valor d’una fira no es mesura només pel que passa durant uns dies, sinó també pel que deixa en les persones i pels camins que ajuda a obrir.
Però les bones dades no ens poden fer perdre de vista les contradiccions del sector. La vitalitat creativa de la música catalana conviu amb circuits d’exhibició limitats, dificultats per consolidar trajectòries i una necessitat persistent d’acompanyament professional. Hi ha artistes amb propostes potents que necessiten temps, confiança i espais per créixer; projectes que mereixen una segona oportunitat; músiques que encara no troben el seu lloc als escenaris. Com assenyala el director artístic de la FiM Vila-seca, Martí Marfà, de música no en falta: falten escenaris. I també falten, en determinats segments, mànagers, bookers i agents que acompanyin els artistes, connectin el talent amb els circuits de contractació i ajudin a convertir una intuïció creativa en una trajectòria professional sostenible. Perquè crear és imprescindible, però no n’hi ha prou amb crear: cal que hi hagi qui escolti, qui confiï, qui programi i qui obri portes.
És aquí on les fires tenim una responsabilitat específica. No podem resoldre per nosaltres mateixes les mancances estructurals de l’ecosistema musical, però sí que podem contribuir a transformar-les. Podem detectar talent, donar espai a propostes que encara estan buscant la seva forma, posar en contacte artistes i programadors, reforçar les xarxes de suport a la creació i obrir portes a nous circuits i mercats. Podem fer que una primera actuació no sigui un punt d’arribada, sinó un començament; que una estrena no sigui una experiència aïllada, sinó el primer pas d’un recorregut; que un projecte que avui descobrim pugui tornar demà amb més experiència, més públic i noves possibilitats. També tenim el repte de fer que la diversitat de llenguatges, procedències i identitats de la creació actual trobi un lloc real als escenaris, no només com una excepció, sinó com una part imprescindible del present i del futur de la música.
Perquè la qualitat no és només una qüestió artística ni depèn exclusivament de seleccionar les millors propostes. La qualitat també és una manera de cuidar. Cuidar les persones que fan possible una fira, escoltar les necessitats dels artistes, oferir context als projectes, construir relacions de confiança i procurar que tothom trobi les condicions per participar-hi. És entendre que darrere d’un projecte hi ha persones, processos i moments vitals diferents, i que no totes les trajectòries segueixen el mateix ritme. Apostar per la qualitat és preguntar-nos qui té oportunitats, qui queda al marge i què podem fer perquè les possibilitats de créixer no es concentrin sempre en els mateixos llocs i en els mateixos noms. És defensar una manera de fer sector que no es basi només en la competència, sinó també en la cooperació i la complicitat.
El repte, doncs, no és créixer indefinidament, sinó consolidar allò que fa necessàries les fires: la capacitat de descobrir, connectar i projectar. Que els contactes es converteixin en relacions duradores; que les estrenes tinguin continuïtat; que els artistes emergents trobin nous escenaris i que la qualitat artística vagi acompanyada de condicions professionals dignes i oportunitats reals. Que les fires no siguin només una cita al calendari, sinó una part activa d’un ecosistema que acompanya els projectes abans, durant i després de cada edició.
La presència a la Fira Mediterrània de Manresa de projectes que han passat per la FiM Vila-seca ens recorda que aquest acompanyament és possible quan les fires treballen com a parts connectades d’un mateix ecosistema. La Portera, que va presentar un work in progress a la FiM 2026; El Pony Menut, el projecte familiar d’El Pony Pisador que vam esperonar des de la FiM; Apel·les Carod, artista del Camp de Tarragona que va participar en l’edició de 2024; Joana Dark, que va passar per la FiM el 2022; La Curiosa, present els anys 2021, 2022 i 2024; Les Anxovetes, que hi van actuar el 2021; Sandra Monfort, el 2024, i Sorguen, que hi ha participat el 2026, són exemples de trajectòries que continuen trobant nous espais de projecció. Darrere d’aquests noms hi ha propostes diferents, recorreguts singulars i maneres diverses d’entendre la música. El que comparteixen és que han trobat en les fires un lloc on mostrar-se, créixer i establir noves connexions. I veure com aquests camins continuen més enllà d’una edició és, també, una de les grans satisfaccions de la feina que fem.
Les fires no competeixen: construeixen itineraris. La FiM detecta i acompanya el talent emergent; el Mercat de Música Viva de Vic amplia les oportunitats de connexió i projecció professional, i la Fira Mediterrània obre portes a altres circuits, especialment els vinculats a la cultura popular i tradicional. No són etapes obligatòries ni camins lineals, perquè cada artista té els seus temps, les seves necessitats i les seves pròpies cruïlles. Són, però, espais que poden complementar-se, reconèixer-se i reforçar-se mútuament. Quan una proposta que has acollit troba noves oportunitats en una altra fira, no hi perds un projecte: guanya tot l’ecosistema. Perquè la feina de les fires no consisteix a retenir el talent, sinó a ajudar-lo a circular; no a competir per qui descobreix primer, sinó a fer possible que allò que descobrim arribi més lluny.
Al capdavall, potser l’èxit d’una fira no és només quanta gent hi passa, quants concerts s’hi programen o quants contactes s’hi generen. Potser també és saber quantes històries han començat allà, quants projectes han trobat una oportunitat i quantes persones han pogut continuar dedicant-se a allò que les mou. Les fires no són només aparadors del que ja existeix. Han de ser espais on es faci possible allò que encara no té lloc. Perquè de música no en falta. Hi ha talent, ganes de crear, veus que necessiten ser escoltades i projectes que encara han de trobar el seu públic. El que necessitem són més escenaris, més complicitats i més espais disposats a apostar-hi. I que, quan s’apaguin els llums i s’acabi la fira, la música continuï trobant camins per arribar més lluny.
Fotorgafia: La Portera, al seu pas per la FiM Vila-seca (Martí Bech)
